Parc natural i Istres

Aquest matí ens disposem a fer un tour per una de les zones més maques de França, el parc natural de la Camargue de camí cap a Istres, un poblet on avui se celebra una festa de pastors i se suposa que 3000 ovelles ompliran els carrers! Quina pooooor!!
http://www.editoweb.eu/bergers_et_traditions_de_provence/
Però jo estic capficada amb veure el parc i els flamencs i els toros. Sembla mentida, però mai n'he vist de toros d'aprop, només a la tele, i la idea de veure'ls pastar tranquil.lament pel prat m'encanta.
Ara que abans de res, hem de carregar piles amb un bon croissant d'ametlles, pain au chocolat...(ja veieu que tornaré feta una foca!)
I comencem a fer camí...el paissatge és espectacular, i transmet una tranquil.litat impressionant. De tant es tant es veu un prat amb cavalls blancs o ramats d'ovelles, que semblen cotó fluix escampat pel verd...o oques i ànecs que no saben el que els espera....!
Les marismes també són precioses, i encara que hem protestat una mica perquè a l'hivern no es veuen els camps de lavanda, ni els ocells que esperàvem, no ens hem quedat indiferents.
A l'hora de dinar no he pogut estar-me d'un steak tartar a Istres, on ens hem posat les botes! LLàstima que abans d'acabar hem vist a tothom passar....JAjajjajajj! Ens hem perdut les ovelles! Jajjajajaj
Però no hem perdut la calma,  havíem de veure els toros! Però no n'hi havia ni un!! JajajajajHem hagut d'anar fins Les Saintes Maries de la mer (hi hem arribat ja de nit) per veure els braus!! Uf, quan hem baixat del cotxe ens miraven fixament, amb una cara de mala llet...quina impressió! Tants quilómetres i després em venien al cap les imatges dels toros saltant la barrera, i allà no hi havia res més que unes tanques baixetes....uiuiuiuiuiui
De tota manera ha estat un dia genial, tranquil, de vacances els tres! Què volem més? Jo res...

Sortida, sortida 2 i arribada a Arles

Aquest matí hem fet tot amb força presses, perquè això de sortir al matí, al final et fa perdre el dia al cotxe! Hem carregat el cotxe i cap a França, clar que amb una paradeta obligatòria a Sant Ildefons per fer uns xurrets...que per cert estàven boníssims!! Vinga, doncs ja està, tot a punt, enfilem cap a l'AP7 i quan hem arribat a Santa Perpètua, el Gerard se n'adona que no ha agafat la targeta de crèdit....ejem, ejem!
El p Santander ja no obra dissabtes, jo només tinc allò que diem de dèbit. la targeta dels pobres que no volem gastar més del que tenim, i que no serveix per pagar pel món. Total, que hem de tornar cap a casa....ggrrrrrr
I una altra vegada a l'Hospi i una altra vegada a la ronda i una altra vegada a l'AP7 amb la Lua preguntant que quan arribarem. Jajjajaja, si estem a Barcelona, encara!
Bé, tot plegat una mala jugada, però res greu comparat amb els milers de persones que estan a l'aeroport esperant que els controladors facin el fotut favor de treballar...què fort que em sembla aquest col.lectiu!
Crec que s'han de reivindicar els drets, però tots els funcionaris i els interins i els laborals anem a treballar cada dia, i ells i elles es planten quan poden fotre més al personal! Persones normals que mereixen poder fer una escapada, molts que han estalviat durant mesos per poder sortir a respirar uns dies, altres que no havien marxat a l'estiu...
Anem escoltant la radio i es comenta que el govern ens posarà en estat d'alerta i els militars aniran a les torres de control, uf! La que s'està liant!
Arribem a la Jonquera i comença a ser tard, la Lua reclama el dinar tot i que s'ha inflat de xurros! Així que parem al restaurant Medrano. Us el recomano molt! Fan un pollastre a l'ast amb hervetes provençals boníssim per quatre duros!
Dinem i seguim amunt, però a una quilòmetres de la frontera perdem el senyal de ràdio i a França no en diuen res, del tema.
El paisatge és espectacular, però tirem milles fins a Arles. I arribem a l'hotelet! És molt maco, i hi ha una mini granja i unes quadres amb cavalls, així que la Lua s'emociona i ens hi passem l'estona! Per fi una mica de calma...Ups! hem de comprar quatre coses!
I com sempre ens tornem bojos! Rillet, ostres, vi, i tot d'exquisideses per sopar, mmmmmmmm

Pont provençal

Ai nois! Això no pot ser... encara no us he pogut acabar d'explicar el Marroc i em poso amb França...però és que si no ho faig així ja se m'acumula massa la feina!
Bé, demà marxem cap aquesta zona tant bonica del país veí. La veritat és que ha estat un viatget inesperat, perquè no volia resignar-me a quedar-me a casa per una qüestió purament econòmica, i vaig trobar un ofertón.
Després de mirar molt per Catalunya i quedar-me amb els pèls de punta amb les tarifes dels hotels (3 nits gairebé 600 euros), vaig mirar per França i... sorpresa! 3 nits 93 euros!! Vive la France! Marxem!!!
L'apartament, per si un dia hi voleu anar és aquest
http://www.booking.com/hotel/fr/residence-club-maeva-le-domaine-de-l-estajan.html?aid=303946;label=postbooking_confemail
Així que demà al matí agafem carretera i manta i cap a Arles, Avignon, la Camargue... Aquesta vegada prometo explicar-vos-ho, d'acord?
Petons a tots i totes i bona nit!

Taroudant

Vam despertar-nos i vam tenir la sorpresa d'un esmorzar espectacular en un jardinet preciós, així que el vam allargar una bona estona i vam arrassar amb tot, serà perquè no havíem acabat de sopar la nit anterior!!
I després cap a voltar una altra vegada. Vam aprofitar per anar al mercat, on s'agraeix que no siguin tant insistents com a Marrakech. Pots passejar-hi i perdret-hi, i preguntar i marxar sense comprar, així que vam aprofitar per preguntar què eren moltes coses rares...una mena de cordes marrons són respalls de dents, els pintallavis de terrissa, la pedra pomez, el sabó negre...
I la part dels menjars..mmmm!! Vam parar-nos en una parada que tenia olivetes amb molt bona cara (allà totes són boníssimes), i anàvem deliberant quines volíem quan un senyor en un castellà perfecte ens diu que li fa molta il.lusió trobar-nos allà, que ell viu a Logroño fa vint anys i que l'acompanyem i ens ensenya tot i ens convida a un tè a ca seva. Apa! Doncs perfecte! Vam caminar força per arribar, perquè s'estan fent una casa fora de les muralles. Ens van acollir de meravella, encara que la seva dona gairebé no parla castellà ni francès, però ens vam entendre perquè volíem! I van explicar-nos com n'és de dur marxar a viure a un altre país, sense saber la llengua, amb feines dures...però ell va tenir sort, i els seus 5 fills i filles viuen de meravella! S'ho han currat molt!

I després de compartir una estoneta fent un tè i unes pastetes boníssimes i intercanviar adreces i telèfons perquè mai havien vingut a Barcelona (no pot ser...!) vam tornar cap als carrerons laberíntics del mercat i ens vam perdre entre tajins, ceràmiques, joies, cistells, robes....genial!

Cap a Taroundant!

Ens hagués agradat quedar-nos una mica més a Essaouira...primer perquè s'hi està molt bé i segon perquè aquella mateixa nit començava el festival de nous talents de la música gnaoua, i el Gerard és super fan. Però teniem tots els hotelets reservats i haviem de canviar-ho tot, així que al final vam decidir seguir amb el plan! Apa, doncs comencem a tirar i a la sortida del poble pugem a uns nens al cotxe. Allà hi ha molta gent que fa auto stop i hem anat recollint a molta penya, perquè sempre t'expliquen alguna cosa interessant sobre els llocs per on passes, llocs xulos per anar a veure, o la seva vida! Però aquells noiets només parlaven àrab i no sabiem on anàven. Després d'uns quilòmetres ens avisen que baixen i un d'ells comença a gesticular...què deu fer? Jajajaj Resulta que ens convidàven a anar amb ells a nadar al riu, un lloc infinitament millor que la platja, arressarat del vent i assoleiat! Però no sabiem com estaria la carretera, i tampoc voliem agafar tota la calor, així que vam seguir cap a l'antiga capital, Taroundant.

Malgrat i aquesta carretera està força bé, allà no es pot córrer, així que se'ns va fer l'hora de dinar i encara estàvem de ruta. Una bona tècnica que ens ha funcionat molt és buscar fumeres, i on n'hi ha una envoltada de gent és un lloc ideal per dinar! Aquest dia vam anar a petar a un lloc on feien sardines fregides o a la brasa bonísimes i ens hem vam menjar un parell de plats, un de cada! Això sí, després no hi ha tovalloletes que valguin!! Tota la tarda vas amb una pudoreta a sardina que fa caure de cul, perquè menjar amb les mans és el que té, però us asseguro que val la pena!

I després de dinar Sant tornem-hi a fer carretera. Clar que hem trobat els viatges super divertits i plens de coses curioses...camions carregats fins a l'infinit, amb animals al sostre o deixant rastre de plomes, com aquest!

Vam arribar a Taroudant a la tarda, i vam al.lucinar amb la quantitat de bicis que hi ha. Es veu que diuen que és l'Amsterdam d'Àfrica. Unes voltetes per trobar el riad i...uf! Haviem arribat al paradís!

A vegades a Internet les fotos no acabem d'ensenyar la realitat, però en aquest cas no era així. Si heu d'anar a Taroudant us recomano que hi dormiu, perquè és absolutament preciós, i tot està cuidat fins l'últim detall. La decoració és exquisida a tots els espais. Les habitacions són fantàstiques, i la nostra donava al davant i al darrere, així que podiem amagar-nos en la forja de la reixa i observar les persones que caminaven pel carreró estret. A mi, que sóc suuuper curiosa i mooolt tafanera, m'enganxava. Seia i mirava en silenci...

I després del descans i la dutxa cap a passejar! I una altra vegada vam veure les grans diferències que hi ha entre un lloc i un altre dins d'un mateix país!

Havíem tornat als marrons, taronges i vermells, però amb la tranquil.litat de les ciutats petites. Quan vam sortir ja era fosc, i hi havia gent als carrers, però res a veure amb l'ambientazo de Marrakech...Així que pasejant vam veure un lloc amb pollastres a l'ast i vam entrar-hi, però en aquest no vam acertar... Al senyor no li va agradar veure'm amb un vestit curt i ensenyant hombro i esquena...ens va servir de mala gana, sense ni mirar-nos, i quan no havíem acabat ens va recollir els plats. Fins aquell moment ningú m'havia tractat diferent, però clar! És un lloc del Marroc interior, on les dones, fins fa poc vestien completament tapades, totes de blau, i on la gent de fora hi para poc, o menys que a altres llocs...El Gerard diu que per a aquell senyor jo era el diable! JAjajaj! Si jo sóc molt bona noia! Però hi ha persones amb pors, què hi farem! Por a les mans, als braços i als hombros, a les cames, als llavis i...Al cervell no li tenen por? Doncs que es preparin! Perquè he conegut unes quantes dones que tenen molt i molt perill, més endavant us ho explico! 

Essaouira, tot o porta o s'ho emporta el vent?

Se'ns dubte que a nosaltres el vent ens hi va portar! Aquell matí, a l'hotel de Marrakech esperàvem el cotxe que havíem llogat per Internet a les 11 del matí, però no van aparèixer fins a les 3 de la tarda...Bé, al final el Gerard es va emprenyar (crec que mai l'havia vist així...) i li va dir al tío que no volia més el cotxe i que marxés. Jo em vai quedar de pasta de coco, però vaig esperar que l'home se n'anés per dir-li lo sonat que estava...el que jo no sabia és que ja havia parlat amb una altra empresa i en 15 minuts teniem un altre cotxe per el mateix preu, net i polit i amb assegurança a tot risc! Apa, doncs carretera i manta!

Després d'una carretera en obres i unes quatre horetes de camí, vam arribar a la porta de les muralles. Haviem de deixar el cotxe aparcat a fora, i pagar a uns vigilants perquè no estigués perfecte...però resulta que els havíem de deixar la clau! Vam discutir una bona estona, no teniem problema en pagar la "zona blava", però la clau no la deixàvem! El cas és que al finoal vam deixar al Gerard discutint i la Lua i jo amb motxilles a l'esquina vam fer l'entrada a la Medina. I....uuuuaaauuuu!!! De la mà de la meva filla ens vam perdre pels carrers tant sorprenents d'Essaouira, plens de pintors, de tallers de marqueteria, de botigues d'on sortien músiques genials! Ens hi vam enamorar! però ni rastre del riad...Així que al final vam tornar cap a la porta d'on havíem vingut i vam trob ar al gerard que havia aconseguit deixar el cotxe sense pagar ni sense donar-los la clau, al menys de moment!
Així que després de varies voltes buscant, un senyor va prendre la maneta de la Lua (i ella tant contenta)  i va acompanyar-nos fins a la porta del riad que la Xènia ens havia aconsellat.
No és un hotel amb encant, però està net i el lavabo és privat, tot pel mòdic preu de 120 dirhams la nit (una mica menys de 12 euros) i encara ens preguntaven si ens havien dit aquest preu amb esmorzar!
Però voliem sortir a passejar! Aquells carrers ens regalaven una vista preciosa, amb les parets tant blanques i finestres blaves, em recordaven a alguns llocs de platja de quan jo era petita, a aquells llocs on sents la oloreta de mar i on les persones passejen alegres i sense rumb.

Mmmm...la propera vegada li faré queixalada a la llagosta!

I així vam arribar a unes paradetes al costat del port, plenes de peix fresc i amb uns nois molt disposats a fer-nos-hi entrar! Al final ens vam decidir per una on el peix ens va semblar més maco (crec que tot era el mateix) i ens van fer una amanida, parrillada de peix, begudes i postres per 150 dirhams tots tres. Uf! Si veiessiu a la Lua com es menjava les gambes! I els llenguados i les dorades i les sardines! El cuiner va gaudir tant com ella veient-la menjar. A tot arreu hem menjat molt bé, però com aquesta nit cap!
Al dia següent vam esmorzar en una lleteria on només hi van marroquins. Vam animar-nos per una llet rosa que prenien, era llet amb sirop que estava deliciosa i unes pastes. Després, amb la panxa plena vam anar a passejar per tot arreu, i finalment a la platja. Ara, que no us he dit que Essaouira és un lloc on hi fa mooooolt de vent, i que no ens vam poder treure el pantaló llarg ni el polar en cap moment, fa molt de fred! Així que a la platja vam estar-hi dues hores, però jo hagués matxat als deu minuts!
A l'hora de dinar les paradetes estàven tancades, així que vam buscar un altre lloc. La Lua ens va convèncer per entrar a un lloc guiri, amb terrassa amb vistes...no volíem, era un euro més car que a altres llocs! Però la veritat és que va acertar de ple!
El menjar va ser excel.lent, i vam dinar a una terrasseta veient el mar i els canons fets a Barcelona. I després de dinar, la Lua i el gerard van anar a un mejadiret que hi havia al costat, d'aquests amb sofàs  i tauletes baixes i es van quedar adormits. Gairebé tres hores! En principi em sabia greu...però els cambrers ens van dir que tranquils, que la nena havia de dormir, i que la deixessim! Mare meva...
Després van començar a pujar nois i noies, pensàvem que havien quedat allà, però quan la Lua es va despertar van començar a cantar música sofí...havien d'assajar! I l'havien esperat! Aquestes coses només passen fora, nosaltres hem d'aprendre tant!
Total, que cinc hores més tant d'haver-hi entrat sortiem per la porta! jajajajaj Ben amortitzat l'euro de més!!!!

La música ho transforma tot...

Però potser el milor moment de tots i el més emocionant, va ser un dissabte a la nit que vam sortir a fer una volta i sopar. Havíem decidit anar per l'hivernage, un barri força nou on estava el nostre hotelet. Vam començar a caminar per Mohamed VI, una avinguda que a l'hora de la fresca s'omple de famílies que passejen i parelles que festejen.
De cop i volta vam sentir música, i la Lua no ho va dubtar ni un moment..Anem-hi! Quan vam arribar, ens vam adonar que no es tractava de músics, sinó d'un grup de dones envoltades de nens i nenes que els corrien al voltant. Algunes duien taburets petits, i d'altres seien a terra, i havien format un cercle per cantar i tocar plegades.
Primer ens vam asseure lluny, però la curiositat dels infants no té límits...així que vam deixar al Gerard darrere (mirant a prop només hi havia dones) i nosaltres dues vam anar a primera fila. Cantaven unes cançons molt animades, reien i de tant en tant cridaven l'atenció als més petits perquè no la liessin gaire ni marxessin lluny...La lua es va fer unes ballaruques imitant-les que no tenien desperdici! I no cal que us digui que jo em moria de ganes de ballar també! Però el que més em va cridar l'atenció és que hi havia dones amb els cabells destapats, altres amb mocador i alguna completament tapada, d'aquelles que només se'ls veuen els ulls.
El cas és que anaven sortint a ballar i, en un moment em vaig quedar amb la boca oberta...una dona tota tapada s'havia aixecat i es movia d'una manera tant sensual, tant provocativa que em va deixar xocada! Suposo que des dels nostres ulls no acabem d'entendre perquè tapar-se tant si després no et fa res ballar al carrer movent-ho tot!jajajajja
Però vaig adonar-me del misteri que som capaces de crear les dones, del nostre poder d'atracció, tot i estar vestides com monges. No sé com era aquella dona, ni quants anys tenia, però a mi, que no m'agraden les dones, em va captivar! La llàstima és que no vaig poder compartir la reflexió, perquè la Lua ho va viure com la cosa més normal del món (faré un altre post sobre aquest tema tan genial) i el Gerard no podia veure res des de tant lluny, només les sentia, com la resta d'homes de per allà.

Els primers dies. Marrakech

Crec que hi ha moltes ciutats "maques", però no definiria Marrakech amb aquest adjectiu. I és que la bellesa d'aquesta ciutat resideix precisament en l'encant que s'amaga en les anades i vingudes de persones, motos i carros arrossegats per burros, tots alhora en una maranya pausada, en les dones tapades completament passejant del braç d'altres amb texans i camisa, en els racons bruts davant de portes precioses, en les crides a pregar, en les muralles, les fumeres que desprenen olors d'espècies...en la vida.
I el centre de la vida és la plaça Jamaa el Fna. Hi hem anat a totes hores, i a cada moment del dia et sorprèn amb un aspecte i un color diferents. És plena de carros on comprar fruits secs i suc de taronja, de dones que ofereixen tatuatges de henna, d'artistes, encantadors de serps...la Lua la va batejar com "la plaça de la festa", i crec que el nom li venia genial! A tot hora hi ha música i ambient, però potser un dels moments més impressionants per entrar-hi és a la nit.
De lluny, la brillantor espectacular convida a endinsar-t'hi, a aturar-te, a passejar entre les improvitzades parades de peix, caps d'ovella bullits i altres exquisideses, i com no, a asseure't i tastar. Tot i les males llengües sobre la falta d'higiene i coses varies, nosltres i hem sopat tres vegades, i les tres n'hem sortit contents, amb la panxa plena i sans com tres pomes! Us ho recomano molt, si hi aneu no us podeu perdre!
Clar que fora de la plaça hi ha indrets preciosos, com el barri jueu, el dels tintorers o carrerons i places poc transitades que permeten respirar tranquilitat, soledat i descobriment, on les persones només parlen àrab i somriuen perquè si.

Marrakech arnakech....

Els taxis (i els taxistes)
Potser el que menys m'ha agradat ha estat la descarada manera que els taxistes tenen de timar als turistes. No tenen mida, i són capaços de demanar quantitats exagerades per trajectes de menys de cinc minuts. Tots tenen la obligació de posar el taximetre, però davant d'una butxaca europea no tenen problema en deixar-te amb la paraula a la boca si no els dones el que et demanen i, a sobre, es fan els ofesos!
Per sort, durant el segon dia, vam pactar amb un dels primers taxistes que vam agafar que li pagariem 15 Dirhams pel trajecte si ens posava el taximetre i ens deixava veure el preu real de la carrera. Així vam veure que en realitat no haviem de pagar-ne més de 9!!
 A partir d'aquell moment, vam trigar més a agafar taxis, perquè molts no volien portar-nos per menys de 60 dirhams, però el regateig és una mostra de força i nosaltres ens vam posar al dia de seguida.
Al final del viatge (de tornada de la ruta) ens vam posar seriosos i no agafàvem taxis que no engeguessin el comptador, i va ser un gran, gran estalvi!

Les boutiques
No hi ha res pitjor que passejar per un mercat preciós ple d'objectes extranys, de pastissets, tambors, fruits secs, pells, babutxes...i que t'espatllin la volta amb un "- Español? Más barato que el corte inglés...!
No seria fantàstic poder descobrir els encants de tot allò sense agobios? És que a mi em causa l'efecte contrari al que volen, i surto corrents! I potser per aquest desig de voler explorar el que ningú ha vist, o com a  mínim, fer-te la il.lusió, hem patejat la ciutat per carrers i carrerons, on hem trobat cases, tallers i racons amagats amb articles acabats de sortir del forn, objectes fantàstics acabats de fer i diferents a tota la resta.
 Hi he trobat mocadors fets a mà, pastissos encara calents...per quatre duros!

Els parcs i jardins
Suposo que a totes les guies hi ha una part on es recomanen alguns parcs de la ciutat. Nosaltres, que hi hem estat una setmana ben bona, els hem vist tots, però només us en recomano un. Si heu d'escolllir, visiteu el Jardí Majorelle, un petit espai de llums i ombres, fonts i banquets per seure i parlar tranquil.lament, i plantes dels cinc continents. Com hi ha hagut inversió extranjera està molt cuidat.
Els Jardins de Menara són enormes, però molt lletjos i poc cuidats. Al mig hi ha un estany artificial amb unes carpes enormes que es barallen per menjar el pa que algunes persones els hi tiren....sense més comentaris.
I el palmeral...Bé, el que m'agradaria fer aquí és una denúncia, perquè és un espai que s'entan carregant. Els palmerals són grans oasis plens de palmeres, però a Marrakech s'ha convertit en un espai genial per construïr grans vil.les, mansions i hotels luxosos. Algú ens va explicar que les palmeres havien patit una malaltia i algunes havien mort i d'altres les havien hagut de tallar, però a mi em fa olor de socarrim i pelotazo immobiliari!

El relat després del viatge? Us ho explico!

Tot i que pensava escriure durant l'estada al Marroc, els viatges... diguem-li familiars, canvien força el ritme dels trotamóns, fins i tot dels més canyeros. Per això, l'explicació del dia a dia potser no resultaria gaire interessant (al matí volteta, després piscina, dinar, migdiada, volteta...), o si més no, no tant com els pensaments, les reflexions, els sabors i olors que he pogut captar i que tant m'han inspirat durant aquests 23 dies meravellosos i, perquè no, altres temes més pràctics que sempre poden anar bé als que em llegiu.

El que és segur és que el Marroc, o millor dit, el sud del Marroc ens ha captivat amb la seva màgia, els seus racons, les seves portes, els fabulosos menjars, les robes, les palmeres....i amb persones que ens hem anat trobant durant el camí i ens han demostrat que sota de tradicions i chilabes, darrere les botigues per guiris, hi ha homes i dones lluitadores, persones super agraïdes, molt més que hospitalàries, nens i nenes que persegueixen somnis mentre cusen sabates de cuir... i  una estranya barreja entre tradició i modernitat que em fa pensar en qui sóm, què volem, la sort que tenim...

He après, i és això el que aquesta vegada voldria compartir. Us estimo!

Marroc 2010

Hola a tots i totes,

Després d’uns anys de silenci, viatges cap endins i el principi de l’aventura de la maternitat torno a la càrrega.

Ara, tot just quan he començat escriure pensava que no entenc per quina raó no he seguit relatant els nostres viatges i escapadetes... suposo que pensava que uns dies en entorns coneguts, propers i sense l’exotisme dels llargs viatges no interessaria a ningú. Però per sort, en els últims mesos m’he adonat que per fer llargs viatges no cal agafar avions, que podem trobar l’essencia i aprendre amb persones que ens envolten, amb els que acabem de conèixer i amb els que ens acompanyen fa molts anys.

En el camí he compartit moments molt importants amb molta gent. A alguns els veig sovint, d’altres de tant en tant i n’hi ha molts a qui no veig, ni hi parlo, però que segueixen sent importants per a mi. Me’ls estimo també des de la distància i el silenci!

Ara la vida em porta al Marroc, i a més a més acompanyada de les persones que més m’estimo. Per a mi aquest pas és important...és el primer VIATGE (amb majúscules) de la meva filla, i estic contenta que el fem juntes. No sé si ella estarà d’acord amb mi, però descobrir nous indrets a l’hora em sembla una experiència genial. Normalment no estem en igualtat de condicions, ella descobreix i nosaltres l’acompanyem...però ara no. Tot serà nou per tots tres, i segur que aquests dies encara ens uniran i enfortiran més.

Desitjo que la Lua es diverteixi molt, que sigui molt feliç aquests dies, i que pugui copsar i sentir que, per sort, hi ha cultures meravelloses que son molt diferents a la nostra. Que no cal que tots pensem igual, ni vestim igual...que el rosa y la Hello Kitty i els dibuixos de la tele són una il.lusió, i que el més important és estar junts i estimar-nos per sobre de tot allà on estem.

Espero també que el desert em dóni algunes respostes que he estat esperant, però el soroll de la ciutat no m’ha deixat acabar de sentir bé, i estic segura que la màgia ens acompanyarà durant tota la ruta.

Ens veurem a la tornada, us estimo molt!

Dàmaris