La música ho transforma tot...

Però potser el milor moment de tots i el més emocionant, va ser un dissabte a la nit que vam sortir a fer una volta i sopar. Havíem decidit anar per l'hivernage, un barri força nou on estava el nostre hotelet. Vam començar a caminar per Mohamed VI, una avinguda que a l'hora de la fresca s'omple de famílies que passejen i parelles que festejen.
De cop i volta vam sentir música, i la Lua no ho va dubtar ni un moment..Anem-hi! Quan vam arribar, ens vam adonar que no es tractava de músics, sinó d'un grup de dones envoltades de nens i nenes que els corrien al voltant. Algunes duien taburets petits, i d'altres seien a terra, i havien format un cercle per cantar i tocar plegades.
Primer ens vam asseure lluny, però la curiositat dels infants no té límits...així que vam deixar al Gerard darrere (mirant a prop només hi havia dones) i nosaltres dues vam anar a primera fila. Cantaven unes cançons molt animades, reien i de tant en tant cridaven l'atenció als més petits perquè no la liessin gaire ni marxessin lluny...La lua es va fer unes ballaruques imitant-les que no tenien desperdici! I no cal que us digui que jo em moria de ganes de ballar també! Però el que més em va cridar l'atenció és que hi havia dones amb els cabells destapats, altres amb mocador i alguna completament tapada, d'aquelles que només se'ls veuen els ulls.
El cas és que anaven sortint a ballar i, en un moment em vaig quedar amb la boca oberta...una dona tota tapada s'havia aixecat i es movia d'una manera tant sensual, tant provocativa que em va deixar xocada! Suposo que des dels nostres ulls no acabem d'entendre perquè tapar-se tant si després no et fa res ballar al carrer movent-ho tot!jajajajja
Però vaig adonar-me del misteri que som capaces de crear les dones, del nostre poder d'atracció, tot i estar vestides com monges. No sé com era aquella dona, ni quants anys tenia, però a mi, que no m'agraden les dones, em va captivar! La llàstima és que no vaig poder compartir la reflexió, perquè la Lua ho va viure com la cosa més normal del món (faré un altre post sobre aquest tema tan genial) i el Gerard no podia veure res des de tant lluny, només les sentia, com la resta d'homes de per allà.