Península de Dingle
Vam aixecar-nos sense tenir gaire clar on aniríem. El que estava claríssim és que tiraríem milles dins el cotxe, perquè els vidres estaven entel.lats de tant de fred i tanta pluja!
Quan vam baixar a la cuina de l'hostalet, no sense abans fer una reverència a la macro verge que hi havia al primer pis, vam trobar-nos una parella que cuinava uns cereals amb llet i sucre, una mena de pasta amb cara de ciment que els ompliria l'estómac fins ben entrada la tarda!!
Eren molt macos, ella irlandesa i ell...una barreja amb fesomia asiàtica que vivien a Londres. Ens van recomanar la península de Dingle i concretament la seva costa. Així que no ens ho vam pensar més i després d'un bon esmorzar amb te, pa i margarina vam posar-nos en marxa.
El primer que va cridar-me l'atenció van ser les cases i casetes a banda i banda de la carretera. Unes construccions que més aviat semblaven casetes de nines a mida real, amb jardins coronats per roques immenses i tanques de pedra col·locades a mode de puzzle.
Vam decidir agafar una ruta interior que travessava muntanyes, el Connor’s pass, amb un paisatge agreste i salvatge on no hi havia més que roques, matolls i ovelles punk per tot arreu! Blaus i roses fucsia per identificar-les que les feien divertidíssimes!!
Quan més ens endinsàvem en aquesta fantàstica península, vam quedar al·lucinats amb les vistes de tanques de pedra que arribaven a l'horitzó, algunes d'elles amb construccions del que quedava del que algun dia havia estat una casa, un paller o una estança pels animals. Ara només en conservàven algunes de les parets i l’aspecte era ben bé misteriós en els moments de vent i pluja intensos.
Sortint de l’interior vam anar cap a Dingle, un poble coster amb casetes pintades de colors que acompanyades del solet del migdia convidaven a passejar pels carrerons, que sense gairebé adonar-nos ens van dur cap al port.
Allà hi viu un dofí (que té nom però no me’n recordo), però no el vam veure, així que vam anar al pub per fer un bon tiberi. Lasagna, i rossbeef acompanyats d’una bona Guinnes!!! Tot boníssim! Que més es pot demanar?
Després vam tornar a l’Ou Kinder que haviem llogat per anar cap a fer una volteta per la costa fins a Slea Head. Els paisatges de la costa són una experiència brutal. Es tracta d'indrets agrestes on la roca, les ones, l’escuma i l'herba tenen una relació curiosa...a estones s’acaricien, a estones lluiten, i esclaten i es retroven una vegada i una altra. Si us fa gràcia fer una volta per aquesta terra sense moure-us de la cadira podeu veure la peli “La filla de Ryan”, que es va rodar en una d’aquelles platges i podeu veure en la foto de més avall.
I així, parant-parant en racons fabulosos vam pasar la tarda!Fins a arribar una altra vegada a Dingle i fer la carretera sud. Clar que de seguida se’ns va fer de nit, perquè a les cinc ja és fosc! I vam tornar cap a Tralee amb regust de sal i la remor de les onades darrera les orelles.