Volíem fer un segon intent de veure aquesta regió abans de marxar per treure’ns del cap la frustració de dos dies enrera, quan vam fer carretera, carretera i més carretera sense arribar on teníem previst.
Així que vam aixecar-nos d’hora, esmorzar i posar-nos en marxa. Vam marxar de Galway amb un sol espatarrant després de fer un parell de fotos, per emprendre el camí a Doolin. No cal dir que la costa resulta un espectacle fantàstic, i el paisatge lunar una vista fabulosa. Si hagués de definir aquest dia ho faria com un munt de sorpreses i regals de la natura i dels homes i les dones que fa milions d’anys van habitar aquestes terres tan meravelloses.
Vam preguntar-nos com van arribar a viure allà, perquè van decidir quedar-s’hi, però potser el més sorprenent era com van poder, sense cap tecnologia, alçar aquelles pedres i fer que s’aguantin!! Si, si! A Irlanda hi ha un munt de monuments megalítics que vam veure amb els nostres ullets!!! Potser el que més ens va robar el cor va ser un Dolmen que queda a una banda de la carretera, tot que després d’una petita excursió muntanya amunt (una servidora amb talons) vam trobar una mena de caseta de pedra que també va deixar-nos amb la boca oberta!
També en aquesta zona s’hi poden veure diferents castells, bé, més aviat torres que en el seu dia controlaven valls senceres, i ara estaven deixades de la mà de Déu, això que són tan catòlics, apostòlics i romans!!
Bé, el cas és que parant aquí i allà vam trobar-nos que es feia tard i teníem por d’arribar massa tard per veure els Cliffs of Moher...Així que vam parar en un pub a dinar i la mestressa ens va donar els consells i indicacions necessaris per arribar-hi bé i a temps.
Sopa calenta, vedella, té i Guinnes per agafar forces i veure els penya-segats!!
I abans d’arribar-hi va ploure no se sap on, però per primer cop a la vida, les forces còsmiques o qui sigui va regalar-me la meravellosa imatge d’un ard de Sant Martí enorme, de colors vius i lluents, i el més important, sencer!! Com aquells del Petit pony que teniem de petites!!! No vaig poder fer-li una foto, pq va durar ben poc, però va aser una visió realment extraordinària!
Una vegada allà vam trobar-nos dos nois i una nois vestits d’una manera que a mi em resultava familiar...Havia vist aquella indumentària de pana negra una vegada, tornant de Rostock a Barcelona en bus. No recordava quina mena de tradició era, però em va fer mandra preguntar...
Clar que el destí va voler que aquells nois no tinguessin transport, i ens vam oferir a dur-los fins a Ennis on podrien agafatr un bus a canvi que ens expliquessin el perquè d’aquelles robes. I aquí ho teniu!
Resulta que a Alemanya i parts de Suïssa és tradició que les persones que estudien per fusters (Zimmermann) quan acaben la seva formació, poden viatjar durant tres anys i un dia per tot el món, guanyant-se la vida i aprenent-ne molt. Amb el que van guanyant es paguen els menjars i els transports però no tenen per luxes. No tenen més equipatge que un mocador de fer farcells (o un equivalent alemany) amb una muda, i van vestits,....així!
Mola, eh?!!
Els Cliffs of Moher son una experiència al.lucinant!!!Amb aquest petit vídeo us en podeu fer una idea. Penseu que potser triga una mica en carregar, però si teniu paciència no quedareu indiferents!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada